Treballant l'estèncil

Aquests dies estic provant una tècnica que prové del grafit. Es diu estèncil, i es tracta de descomposar un dibuix simple en una o més plantilles per poder-lo reproduir ràpidament ruixant la plantilla amb esprai. He preferit prescindir de l'esprai i he trobat un efecte força semblant en mullar un corró de pintor petit amb tinta de segell de goma. Això em permet treballar amb mides més reduïdes i no embruta tant. El primer pas que he fet és simplificar un dibuix que ja tenia d'un cigne.

Un cop sintetitzat el dibuix, l'he distribuït per capes de colors. A cada capa li he assignat un color. En aquest cas, només volia utilitzar el negre i el vermell, per tant he descomposat el dibuix en quatre capes, una pel vermell clar, l'altra pel vermell, una altra pel negre clar i l'altra pel negre fosc. La claredat o foscor del color s'aconsegueix passant més o menys vegades el rodet per la plantilla, aconseguint així la densitat de color desitjada. Quan ja he tingut el dibuix que correspon a cada capa, les he retallades amb un cúter, tot i que hi ha gent que m'ha dit que es pot fer amb visturí.

Si ja tenim les plantilles retallades, podem començar a pintar-les, una sobre l'altra, amb un paper blanc. Jo he fet un parell de proves, tot jugant amb el vuit de la figura del cigne i he vist que era millor deixar-lo blanc i pintar el fons. Me n'he adonat que si privem al cigne del seu color característic es fa difícil reconeixe'l. Si ja tenim les plantilles fetes, fer-ne diferents versions és molt ràpid i divertit. Només cal deixar anar la imaginació!

Reestrena

He canviat la banda sonora del meu curtmetratge inspirat en les faules d'Ovidi "Una metamorfosi d'Ovidi". Han passat els anys i ara l'hauria fet diferent, sobretot a nivell d'animació. Però és que les obres creatives, reeixides o no, ja ho tenen això de quedar-se fixades en el temps. Cadascú evoluciona, en un sentit o altre, però aquell dibuix queda fixat en el paper, aquella animació en el cel·luloide (o en el seu homònim digital, vaja). De fet, és com mirar-se en una fotografia, on hom hi veu els trets bàsics d'un mateix però també hi troba trets que ja no reconeix com a seus. Aquesta és la meravella de fer-se gran: veure que les coses es poden millorar, i tenir la sensació que la creació no s'esgota mai ni mai resta finida del tot. Davant la finitud d'un projecte, jo em pregunto si no és més divertit ser un cul de mal seient que seure tot el dia en la mateixa cadira.

Una metamorfosi d'Ovidi

Els dibuixos dels personatges són meus i els dels paisatges de la Mercè Costa. Espero que us hi endinseu amb ganes!

El primer pessic de pebre

És difícil recordar quin va ser el primer pessic que vaig fer. Probablement li vaig fer al meu germà, que era un pesat i no em deixava estar quan volia dibuixar. Però QUAN exactament el devia fer, no me'n recordo. Els que sí recordo són els que faig darrerament. No són pessics físics, però pessiguen igualment. Els meus dibuixos sempre tenen un toc molest, una mica emprenyador, si em permeteu. Algú m'ha dit que són trencadors, però jo reservo aquest mot per a les obres mestres. Com el pebre, les il·lustracions donen aquell puntet a la vida sense el qual no ens la menjaríem cada dia a grans queixalades. És per això, per aquesta necessitat que tenim de posar el dit a la nafra, de ser com un gra al cul o d'afegir als guisats plans un pessic de sal o un pensament de pebre, que m'he decidit a encetar aquest bloc. Espero que sigui el principi d'un llarg camí que, si us ve de gust, podem fer junts.