Presentació a Casa Anita

L'Oblit ha deixat que els meus cavallers aterressin a la Llibreria del cor de Gràcia Casa Anita. Per celebrar-ho, farem una presentació i explicaré, encara que a ells no els agradi gaire, com ha estat el procés de crear aquests cavallers tan particulars i ambigus. Diuen que els draps bruts s'han de rentar a casa, però jo els rentaré amb el públic assistent perquè es vegi quants draps he hagut de netejar amb tanta aquarel·la amunt i avall. També explicaré com se'm va acudir la història, i perquè és un llibre que parla sobre com es fan els llibres il·lustrats. Ja veieu que la feina se'ns acumula, així que sigueu puntuals el dijous 5 de març a les 19h perquè tenim moltes coses a ventilar.

Ah! I també hi serà l'editora, la Maria Luisa Samaranch, que ha patit una mica fent aquest llibre i ella us explicarà perquè (penseu que té vuitanta pàgines!). Qui no pugui venir, el pot trobar al web de SdEdicions. Fins dijous!

Cartell

A l'escola d'Art La Industrial han fet un cartell amb la informació sobre la xerrada que impartiré avui amb la Maria Luisa Samaranch a la Sala d'Actes de l'escola. Ha estat il·lustrat per una alumna de primer del Cicle d'Il·lustració: l'Andrea Montenegro. Merci Andrea!

Serà una sessió distreta, i penso que la Maria Luisa podrà donar moltes pistes sobre com treballar en un entorn professional en el camp de la il·lustració. I parlarà també dels problemes amb els que hem topat a l'hora de fer un àlbum il·lustrat amb il·lustracions que constantment topen amb el plec del llibre. Però, malgrat tot, penso que ens n'hem sortit prou bé. La prova la podeu trobar aquest Nadal a les llibreries o al web d'SdEdicions.

Una batalla interminable de debò!

Ha costat més d'un any, però finalment el llibre de la Batalla Interminable entre dos cavallers de paper ja és una realitat. I per celebrar-ho, m'han convidat a presentar-lo a la Sala d'Actes del Cicle Superior d'il·lustració de l'Escola d'Art La Industrial. Això serà el dimarts vinent, 17 de desembre, a les 16h de la tarda. La xerrada ens la dividirem amb la Maria Luisa Samaranch, i intentarem explicar com ha anat la creació d'un àlbum il·lustrat sense text i amb més de 80 pàgines! Ja ho sé, és un número excessiu per un llibre il·lustrat, però ja veureu que en realitat són 40 pàgines, que ja comença a ser menys ofensiu. Espero que agradi la proposta, ja que enmig de tants il·lustradors i il·lustradores, experimentats i novells, no serà fàcil estar a l'alçada. Intentarem arribar-hi!

L'àlbum il·lustrat a empentes i rodolons

El dimecres passat Sophie Van der Linden va cloure el cicle de conferències que s'han dut a terme al llarg d'aquest mes a l'Institut Francès de Barcelona per complementar l'exposició "L'album en rebonds". Posteriorment hi va haver una taula rodona on hi van participar Marie-France Lecuir, directora de l’associació Lire et faire lire (Toulouse), Anna Castagnoli, il·lustradora i bloguera, Cristina Correro, membre del grup de recerca Gretel, i Teresa Duran, autora i traductora.

La Sophie Van der Linden va fer un repàs a aquests darrers anys d'eclosió de l'àlbum il·lustrat a França, ja que aquest era l'objectiu de l'exposició. Va explicar que calia retrocedir fins l'any 1982 per entroncar amb la darrera exposició que es consagrà a l'àlbum il·lustrat a França. Aquesta fou la raó per la qual l'exposició de "L'album en rebonds" parteix dels anys vuitanta. A partir del seu renaixement en aquesta època d'eclosió de petites editorials, l'àlbum il·lustrat es ramifica posteriorment bevent d'altres branques com ara la il·lustració britànica i l'americana. La influència anglosaxona es deixa veure a través d'autors com Babette Cole o Maurice Sendak. Després d'una tímida consolidació del mercat editorial, apareixen grans editors amb línies editorials clares i personals que aposten per l'àlbum il·lustrat. És el cas de l'école des loisirs, avui en dia una gran empresa editorial. Els seus llibres, però, han arribat tard i malament al mercat espanyol i al català en particular. Autors tan fonamentals pel lector infantil com Corentin o Ponti han arribat a casa nostra de manera escadussera. Darrerament era l'editorial Corimbo qui ens portava alguns dels llibres dels dos autors citats i els de l'école des loisirs, tot i que actualment no se sap qui prendrà el relleu. 

Per acabar el recorregut, Sophie Van der Linden ens va parlar dels llibres que ella diu" d'il·lusionista", i, citant l'autora, entenem per aquests els àlbums il·lustrats que ens donen la sensació "que el llibre s'anima de manera autònoma i que el lector assisteix a aquesta animació, com si ell no fos veritablement qui està llegint el llibre (Cf. Album [ s], pp.74-74). Il·lustradors que entrarien dins d'aquesta definició serien Hervé Tuillet, Emily Gravett o fins i tot Suzie Lee. Durant la taula rodona posterior es va parlar de l'àlbum com a gènere en constant evolució, tal i com va dir Cristina Correro, tot i que Teresa Duran va matisar que més que un gènere es tracta d'una manera de veure que abraça tots els gèneres. Teresa Duran va incidir en les sinergies existents entre els diferents països esmentant el poc cas que se li ha fet a la producció del sud dels pirineus, caracteritzada per un cert desordre. A les editorials espanyoles els manca una línia clara i primen les ventes per sobre d'una producció que defineixi la personalitat de l'editorial. Això no passa tant a França, on els editors tenen molt clar quins títols han de formar part del seu fons i quins no. 

Visita guiada abans de la conferència, amb la Sophie Van der Linden i el Pascal Humbert

Darrer número de la revista Hors Cadre[s]

Anna Castagnoli va fer notar el tomb actual de la il·lustració, que ha deixat de banda els mons fantàstics i il·lusoris per entrar de ple en la realitat, en un intent de tractar les diferents maneres d'abordar-la. Aquest és el tema del darrer número de la revista Hors Cadre[s]. que segurament així es fa ressó d'aquestes noves maneres de fer. Una altra reflexió interessant, i amb la què tothom estigué d'acord, fou l'actual tendència envers la dissolució d'una manera de fer nacional, que anteriorment era molt marcada. Anna Castagnoli comentava que abans era molt diferent com es dibuixava a Espanya respecte com es feia a Itàlia, quan avui en dia cada cop el lloc d'on és l'il·lustrador acaba sent el de menys. Teresa Duran afegí que com que actualment un il·lustrador pot treballar per a qualsevol editorial sempre i quan disposi d'una connexió d'internet, aquesta dissolució de les fronteres nacionals s'entén perfectament.

Els que encara no ho hagueu fet, us convido a passejar per l'exposició, que tancarà les portes el dia 7 de juny. Si mireu acuradament totes les vitrines, veureu que per una d'elles hi corre la meva cranc-excavadora, al costat ni més ni menys que d'un il·lustrador com Galvin. El Pascal Humbert, un dels comissaris de l'exposició, m'ha dit que la meva Dora s'ho passa bomba amb el Toroto d'en Galvin, i que per la nit brinden amb cava i ballen el fox trot. Llàstima que l'Institut Francès ja no estigui obert a aquella hora per poder-ho veure.