Atelier a la Maternelle del Liceu Francès de Barcelona

Dilluns passat vaig anar a la Maternelle a presentar el llibre "Il était plusieurs fois" d'Emmanuelle Bastien. El llibre ens explica la coneguda història de la caputxeta només amb imatges, i els infants es van divertir molt buscant el significat dels símbols que aquest proposava. Es tracta d'una narració refinada, minimalista i prenyada de significats que tant els adults com els infants s'han d'aventuar a descobrir. De fet, els nens i nenes s'hi van submergir fins al punt de trobar algun error narratiu que a mi m'havia passat per alt. Ja se sap: el públic a qui va dirigit el conte és també el millor dels crítics. En acabar la lectura, vaig proposar als oients fer el seu propi llop o caputxeta a partir d'unes formes geomètriques en roig i negre que havien de retallar i enganxar. El resultat va ser sorprenent, i va agradar tant que el van penjar al pati en forma de mural. Us en deixo algunes imatges perquè realment valen la pena i desmunten el mite que la canalla no pot passar-s'ho bé amb llibres de formes abstractes.

Il était plusieurs fois... (o Hi havia vàries vegades...)

L'editorial L'Atelier du Poisson Soluble va publicar l'any passat un llibre sobre llops i caputxetes. És clar que, com tots els contes capgirats (contés détournés), no podia ser que ens expliqués la història de manera convencional. En sostenir el llibre entre les mans ja t'adones que cal apropar-t'hi de forma diferent. Es tracta d'un llibre acordió de 18 pàgines de 15x21cm que desplegat fa 2,05 metres (sí, sí, he hagut d'agafar la cinta mètrica de la meva iaia modista per comprovar-ho).

Primer es llegeix d'esquerra a dreta, i el conte és més o menys el de sempre. L'enginy de fer-ho a partir de formes bàsiques, a mena de segells d'estampació, i només en dos colors ja crida l'atenció. El capgirament (narratiu i físic) arriba al final de la història: un text expressa el cansament d'un oient que vol sentir el conte d'una altra manera. En aquest punt és el moment de capgirar el llibre i tornar-lo a llegir, aquest cop fixant-se en els dibuixos de la part de sota. 

La segona versió del conte (la de sota) és francament delirant: reutilitzant les mateixes formes geomètriques (els segells d'estampació), se'ns explica la història d'una caputxeta que s'embarca cap a un país remot on el seu cistellet esdevé un casc de cavaller, mata un drac ferotge i acaba lliscant per un tobogan amb el llit de l'àvia. Bé, aquesta és una de les tantes versions que es poden extreure d'aquest capgirament del conte on tothom hi pot projectar la seva manera de veure-ho, i potser enlloc d'un drac s'hi reconeixen unes escales, i potser enlloc d'un llop s'hi reconeix una au marina.

Tot és possible i suggestiu, així que val la pena deixar-vos anar i reinventar una vegada més el conte de la caputxeta i el llop deixant-se endur per les simples i acurades il·lustracions d'Emmanuelle Bastien. Un luxe per a cervells intrèpids i infants sense complexos!

Per tal de passar una bona estona perllongant les troballes visuals del llibre, us proposo unes formes senzilles en vermell i negre per crear la vostra pròpia caputxeta o el vostre propi llop. O potser teniu sort i us surt una lloputxeta!

L'atelier visita El Librerío de la Plata

Dijous 22 a les sis de la tarda la Cecilia Picún ens rep a la seva llibreria, el Librerio de la Plata de Sabadell, per donar a conèixer els llibres de l'atelier du poisson soluble.. 

Explicarem un abedecari que fa molta por, l'Abecedari del cangueli de l'Albert Lemant (ABC de la trouille), explicarem una caputxeta vermella molt especial tal i com la veu la Françoise Rogier (C'est pour mieux te manger!), entendrem com es fa un àlbum il·lustrat de la mà de l'il·lustrador Yann Fastier (Encore des questions?) i jugarem a les endevinalles amb el llibre de l'Anne Letuffe per als més petits de la casa (Le tout petit). 

També podreu remenar una mica entre altres títols d'aquesta editorial que sempre ens sorprèn una mica adreçant-se a grans i a petits invariablement. Us hi atrevireu?

Les 1001 cares de l'àlbum il·lustrat

El proper dijous dia 8 de maig a les 19 h 30 s'inaugura a l’institut francès de Barcelona (ubicat al carrer Moià, número 8) l'exposició comissariada per Pascal Humbert i Sophie Van der Linden:

"L’album en rebonds_les 1001 cares de l’àlbum il·lustrat"

A part de l'exposició, hi ha un cicle de 5 conferències amb convidats de prestigi:

Dijous 8, 19.30h a l'Institut Francès de Barcelona:

L’àlbum il·lustrat, els dos costats dels Pirineus...i més enllà

Amb Brigitte Morel

Dimecres 14, 19.30h a l'Institut Francès de Barcelona:

L’escriptor il·lustrat... i traduït

Amb Grassa Toro i Pau Joan Hernàndez 

Dijous 15, 19h a la biblioteca Xavier Benguerel:

Gaudir dels llibres d'artista amb els petits lectors 

Amb Pascal Humbert

Dijous 22, 19.30h a l'Institut Francès de Barcelona:
L’il·lustrador, el pintor i el diable

Amb Michel Galvin

Dimecres 28, 19.30h a l'Institut Francès de Barcelona:

l’album en rebonds, una mirada sobre 30 anys de mutacions de l’àlbum il·lustrat

Amb Sophie Van der Linden

Sophie Van der Linden és una de les grans teòriques de l'àlbum il·lustrat i autora del llibre de referència "Lire l'album". Aquest llibre es va publicar l'any 2007 i no ha parat de reeditar-se desde llavors, convertint-se en un long-seller de l'editorial L'atelier du Poisson Soluble. 

Sophie Van der Linden també col·labora amb aquesta editorial en la confecció de la revista Hors Cadre[s], una publicació semestral especialitzada en l'àlbum il·lustrat. Amb tot aquest currículum, és molt interessant tenir-la entre nosaltres, així que no us perdeu la seva conferència el dimecres 28 de maig a dos quarts de vuit. 

Pascal Humbert, grafista format a França, és fundador de l'atelier des arpètes i s'ha especialitzat en els llibres per a primeríssims lectors. La seva conferència el dijous dia 15 serà una porta oberta a aquella bibliografia enfocada a provocar curiositat visual a partir dels primers mesos de vida. Tot un repte!

Més informació a la web de l'Institut Francès:

Exposició Institut Francès 1001 cares de l'àlbum il·lustrat

Festival de llibres Il·lustrats a l'Abracadabra

Un any més se celebra el Festival de Llibres il·lustrats que organitza la Julia Pelletier a La Central. Enguany hi entro "per la porta gran", presentant els llibres de l'Atelier du Poisson Soluble a la Llibreria Abracadabra. 

Vaig proposar el taller pensant que era una llàstima que aquí es conegués poc aquesta editorial que fa uns llibres tan atrevits i diferents del que podem trobar en el nostre mercat. És una editorial francesa que promou projectes bastant inclassificables, ja que mai es repeteixen, com en una col·lecció, ni s'estanquen en un format estàndard. Acostumen a publicar uns deu titols l'any d'entre els centenars que reben cada setmana. D'aquests n'escullen els que més els agraden, encara que els autors siguin poc coneguts. Aposten fort per cada projecte de forma individual, i per això tenen un catàleg tan divers.

Per donar a conèixer aquesta diversitat (o bibliodiversitat, com diuen ells) faig un taller el dissabte dia 9 a la Llibreria Abracadabra (c/ Gral Álvarez de Castro, n5) a dos quarts de sis de la tarda. Primer explicarem uns quants contes del catàleg de l'editorial i després farem un taller a partir del llibre "ABC de la Trouille" (que podríem traduir com "L'ABC del cangueli"). Ja l'he fet vàries vegades i el resultat sempre és sorprenent. Us deixo algunes de les obres d'art que han fet nens de quatre i cinc anys a partir d'aquest llibre de l'Albert Lemant.

I us espero el dissabte dia 9 de novembre a l'Abracadabra! 

Animeu-vos que serà en francès i català! 

Així n'aprenem tots una mica, oi?

Alguna pregunta més? "Encore des questions?" de Yann Fastier.

[version française au-dessous]

Pot ser que molts no conegueu l’il·lustrador i autor Yann Fastier, un francès que ha investigat força sobre la seva feina amb la fina ironia de qui sap jugar amb la complicitat del lector d’imatges o de paraules. Publica amb assiduïtat a l’Atelier du poisson soluble i escriu sovint a la revista Hors Cadre[s], on els seus raonaments es contradiuen a sí mateixos en una impostura que busca el capgirament constant de les expectatives del lector, aquest cop lector de paraules. És un dibuixant que s’escola com una anguila perquè no fa mai dos projectes iguals: ni d’estil, ni de tècnica, ni de format. Tan sols el mateix nom a la tapa certifica que es tracta de la mateixa persona. I encara gràcies.

M'he alegrat molt en saber que ha publicat un llibre sobre la seva experiència com a il·lustrador, on intenta mostrar la seva tasca divulgativa a les escoles. Penso que la millor manera d'explicar la feina d'un autor és fer-ho amb la simplicitat de qui ho ha d’explicar a un infant posant-se a la mateixa alçada. I en Yann Fastier ho fa com un peix dins l’aigua del seu Aquarium personal.

Hi ha una imatge del llibre on m'hi he sentit reflectida. Parlant del llarg camí a seguir desde la idea fins a la publicació, fa una llista de les derrotes viscudes posant en escena les punyents trobades amb editors: com es veu en el dibuix, uns et diuen que no, els altres que el teu projecte fa pudor. 

"I com es fa això? L'autor mostra el seu projecte de llibre a un editor. Però la majoria de vegades l'editor no hi està interessat. Llavors l'autor va a veure un altre editor, i després un altre, fins que en troba un que té ganes de fer un llibre amb el seu projecte. Autor i editor signen llavors un contracte."

Si sentir-se reconegut en les desgràcies dels altres no les soluciona, com a mínim et fa sentir més acompanyat. El seu esperit rehivindicatiu engresca a continuar buscant editors intrèpids, ja que el que falla no és el projecte sinó trobar un editor disposat a arriscar-s’hi.

M’agrada molt també com Yann Fastier explica el treball que hi ha darrera la construcció de qualsevol relat. Per ell la història està per sobre de l’estil o la tècnica, i és el fruit d’un minuciós treball per trobar la manera més escaient d’arribar a concloure la narració. Com que el final de la història ens ha de sorprendre i captivar si volem que el camí per on ens ha dut l’autor hagi valgut la pena, Yann  Fastier l’exemplifica amb la petita fulla dalt de tot d’una immensa capçada d’un arbre. Les branques són frondoses i tortuoses, com ho són les diferents i múltiples maneres d’explicar un mateix relat.

"Però per fer créixer aquesta petita llavor d'història primer cal regar-la. És la feina de la imaginació. La seva idea, ens la mirem, la triturem, la capgirem en totes direccions, ens en fem preguntes, el per què, el com, hi pensem, hi somiem... I ens adonem que hi ha milers de possibilitats! Inventar una història és, abans que res, escollir un sol camí entre milers d'altres camins possibles. És intentar trobar el més bonic, el més divertit, el més sorprenent... en una paraula; el millor."

Personalment em sap greu quan un infant perd la llibertat de dibuixar sense imposicions perquè un adult li diu que no sap dibuixar, o que un gos no és de color blau. Picasso deia que va trigar quatre mesos a dibuixar com Rafaello però li costà tota una vida dibuixar com un nen. Vet aquí perquè m’encanta quan Yann Fastier diu que ell és un frau d’il·lustrador perquè no sap dibuixar. Prefereix definir-se com un metteur en images; així té la llibertat de triar la tècnica o l’estil que millor permetrà fer venir ganes al lector de girar la pàgina. 

Trobo genial quan un dels nens li pregunta com es pot fer un àlbum il·lustrat si no se sap dibuixar. Expert en l’art de la maièutica, Yann Fastier respon amb una altra pregunta: què vol dir dibuixar? Sabeu fer un punt? Sabeu fer una ratlla? Tots responen que sí. Llavors, conclou l’il·lustrador, ja sabeu dibuixar. O és que no és una història de punts Petit bleu, petit jaune de Leo Lionni? Amb aquest principi tan senzill per treure’s la por a una perfecció imposada des d’una mirada adulta, penso en la poc encertada moda actual de pintar mandales. Suposo que deu anar bé per la canalla hiperactiva i els ajuda a concentrar-se, però impossibilita als infants imaginatius el poder fomentar un món interior ric i personal què poder expressar. La consigna en l’acompliment de la mandala acostuma a ser “no sortir-se de la ratlla”, quan els millors dibuixos de tots els temps s’han fet “sortint-se de la ratlla” o, en paraules de Yann Fastier, fent senzillament una ratlla que expliqui una història.

Un cop passada la meitat del llibre, Yann Fastier arriba al punt culminant per definir el seu objecte d’estudi: l’àlbum il·lustrat. Fent un resum de tot el que ha explicat, la canalla pot respondre a la seva pregunta de què és un àlbum il·lustrat formulada al principi: un llibre que explica una història amb imatges. Tan senzill com això, i tan difícil alhora.

"Un llibre que explica una història amb imatges"

Em quedo amb la seva definició d'àlbum il·lustrat; “alliberat del dibuix, l’àlbum il·lustrat esdevé una forma original i específica on tot està al servei de la història i no d’un patronímic sobre la tapa” (revista Hors Cadre[s] n. 5, octubre 2009, p.27)

"Mhm... jo també faig àlbums... us els puc ensenyar?"

Peut être que certains d'entre-vous ne connaisse pas l'auteur et illustrateur Yann Fastier, un français qui a beaucoup réfléchi sur son travail avec la fine ironie de celui qui sait jouer avec la complicité du lecteur d'images et de mots.

Publié majoritairement aux éditions del’Atelier du poisson soluble, il écrit régulièrement dans la revue Hors Cadre[s], dans des articles ou il se plait à se contredire lui même, tel un imposteur qui cherche à déséquilibrer son lecteur. C'est un dessinateur glissant comme une anguille qui n'invente jamais deux livres identiques, ni par le style, ni par la technique, ni par le format. Et son nom sur la couverture est la seule chose qui garanti qu'il s'agisse de la même personne.

Je me suis réjouie d'apprendre qu'il avait publié "Encore des questions ? l'album de l'album" un livre sur son expérience d'illustrateur dans lequel il s'appuie sur ses nombreuses interventions auprès des scolaires. 

Je pense que les explications les plus convaincantes du travail d'un auteur adviennent quand il tente de l'expliquer aux enfants en se mettant à leur portée, et ici Yann Fastier est à l'aise comme un poisson dans l'eau de son Aquarium personnel.

Je m'y suis vue quand il parle du long chemin à suivre depuis l'idée originale jusqu'à la publication du livre. Il liste les échecs et petites déroutes en mettant en scène les éprouvants rendez-vous avec les éditeurs qui, certains disent que "non" et d'autres que "ce projet ne sent pas bon". 

Et même si cela ne résout rien, se sentir reconnue dans les petites déroutes des autres me font sentir moins seule. Son esprit vindicatif encourage à débusquer des éditeurs intrépides, par ce que le problème ne réside pas dans le projet mais dans le fait de trouver un éditeur disposé à prendre le risque de le suivre.

J'aime la façon dont Fastier explique le patient travail de construction qu'il y a derrière le récit. Pour lui l'histoire passe avant le style ou la technique, elle est le fruit d'un minutieux travail pour ciseler la narration. Et le chemin que nous a fait prendre l'auteur n'a eu d'autre but que de rendre la chute de l'histoire tout à la fois surprenante et captivante. Par example, Yann Fastier pose délicatement une petite feuille au sommet d'un arbre, qui vient couronner le massif feuillage. L'arbre est soutenu par un lacis de multiples branches tortueuses aussi complexes que les différentes manières de conduire un récit.

C'est fort dommage que, parfois les enfants perdent leur liberté de dessin quand un adulte leur dit que c'est "mal dessiné". Picasso disait qu'il lui fallu quatre mois pour dessiner comme Rafael, mais toute une vie pour dessiner comme en enfant. Et c'est pourquoi Fastier m'émerveille quand il se définit comme un illustrateur fraudeur qui ne sait pas dessiner. Il préfère se définir comme un metteur en images qui a la liberté de choisir la technique et le style qui lui permettra d'ouvrir l'appétit du lecteur et lui donner envie de tourner la page.

Et je rit, quand ingénument un enfant lui demande alors, comment il peut faire un album sans savoir dessiner. Expert en maïeutique Fastier lui réponds par une autre question ; Qu'est-ce veut dire "savoir dessiner" ? Vous savez faire un point, tracer une ligne ? Tous répondent oui, alors, conclu l'illustrateur, vous savez dessiner ! D'ailleurs, n'est ce pas une simple histoire de points qui anime le génial "Petit bleu, petit jaune" de Léo Lionni ?

C'est avec cette pointe de bon sens qui désactive la peur de mal faire (du point de vue des adultes) que je veux alerter sur la mode dommageable de colorier des Mandalas sous prétexte d'éducation artistique dans les écoles. Peut être qu'ils aident les enfants hyperactifs à se concentrer en tirant la langue sur une tache répétitive, mais je suis sure que cela favorise pas l'imaginaire des petits à construire leur monde intérieur riche d'un imaginaire personnel. La pauvre consigne de "ne pas dépasser" le tracé normatif, alors que de tout temps, les meilleurs dessins se sont fait dans le dépassement, le hors ligne, le hors jeux du geste… ou comme le dit si bien Yann Fastier, faire un trait qui raconte une histoire.

Passé la première moitié du livre, Fastier touche au but au moment de définir l'album illustré. Sous forme de conclusion et en résumé des nombreux échanges avec les enfants des écoles, un album illustré est un livre qui raconte une histoire en images.  C'est aussi simple, et aussi compliqué que ça…

"[...] Rien qu'une conception surannée de l'album comme affranchi de la question du dessin, comme une forme originale et spécifique où tout, y compris le style, serait au service de l'histoire et non d'un patronyme sur la couverture." (Yann Fastier, revue Hors Cadre[s] n.5, octobre 2009, p.27)

maria Pagès

Chimères Génétiques

[version française au-dessous]

Ens ve de molt lluny la dèria de catalogar el nostre entorn. S'han trobat restes arqueològiques aplegades per un dels nostres avantpassats formant un petit tresor: pedres curioses, branquillons, petxines. Massa casualitat per haver estat reunides a l'atzar. Seguint l'esma que ens porta a reduir el nostre entorn divers a una llista, l'editorial l'Atelier du Poisson Soluble ens ofereix aquest herbari d'animals del pinzell de Julie Lannes; "Chimères génétiques". En francès, la paraula "chimère" s'utilitza en el camp de la genètica per designar un organisme, animal en general, format de dues o més poblacions de cèl·lules genèticament diferents. El terme també s'utilitza en referència a les criatures de la mitologia grega, fent referència a aquelles formades per un o més animals.

En mirar la tapa em trobo amb un llibre gran (24x34) que cal agafar amb les dues mans. En obrir-lo veig que hi prepondera el blanc que subratlla la importància de l'objecte a catalogar, que no és altre que un seguit de plantes mutades genèticament a partir d'animals. Els gens de la fauna aporten a la flora unes característiques determinades fent-la més beneficiosa pel consum humà. L'estructura de la doble pàgina es repeteix talment una guia de camp. A l'esquerra trobem la fitxa tècnica de la planta amb el seu nom mutat filològicament del llatí, amb un petit detall de l'espècimen en blanc i negre. A la dreta hi trobem el dibuix a tot color de la planta amb tota mena de detalls.

Hi ha tants nivells de lectura com lectors possibles; els ulls d'un botànic i els d'un infant hi veuran coses diferents però convergents en submergir-se els dos en un univers imaginari estranyament familiar. Inspirant-se en textos científics sobre manipulacions genètiques, Julie Lannes ens mostra com modificar un arròs amb un gen humà permet a la planta combatre els pesticides, o com transferir els gens de la carpa vermella als tomàquets eleva el nivell de vitamina E (encarregada del color vermellós). Ciència o ficció?

Notre entêtement à vouloir toujours tout cataloguer nous vient de loin. Des restes archéologiques démontrent que nos ancêtres accumulaient déjà de petits trésors sous forme de pierres curieuses, brindilles, coquillages, etc., dont l’amoncellement n’était pas uniquement fruit du hasard. Suivant le schéma qui nous incite à réduire notre univers à une longue liste, les éditions  l’Atelier du Poisson Soluble, nous offre “Chimères Génétiques”, un curieux herbier croqué par Julie Lannes. La chimère, qui scientifiquement correspond à un organisme de deux ou plusieurs varietés de cellules ayant des origines génétiques différentes, fait également référence à la mythologie, où elle désigne une créature fabuleuse ayant par exemple, la tête et le poitrail d’un lion, le ventre d’une chêvre et la queue d’un serpent. Elle peut aussi faire allusion à un projet séduisant, mais irréalisable.

Les deux mains seront indispensables pour parcourir ce grand format (23x34cm.). Le blanc qui prédomine l’ouvrage donne tout le protagonisme aux créatures cataloguées, qui ne sont autres que des plantes génétiquements modifiées par des cellules animales. Les gênes de la faune apportant à la flore des caractéristiques précises la rendant plus bénéfique à la consomation humaine. La structure en double page se répète comme s’il s’agissait d’un guide champêtre. À gauche, et en noir et blanc, une fiche technique du mutant avec son nom latin, représentant un détail du spécimen. À droite, dans toute sa splendeur et en couleur, une vue d’ensemble minutieusement détaillée du même spécimen.

Il y a autant d’approches différentes que de lecteurs possibles. Bien que les visions d’un botaniste ou d’un enfant n’auront, à priori, rien de comparable, celles-ci convergeront et les deux se submergeront dans un univers imaginaire étrangement familier. S’inspirant d’articles scientifiques traitant de manipulations génétiques, Julie Lannes, nous montrera ainsi comment une plante pourra aquérir une résistance aux pesticides en combinant le génome d’un grain de riz au génome humain, ou encore comment celui  de la carpe rouge sera capable de potencier la production de vitamine E (responsable de la couleur) d’un plant de tomate. Science ou fiction…

maria Pagès