L'àlbum il·lustrat a empentes i rodolons

El dimecres passat Sophie Van der Linden va cloure el cicle de conferències que s'han dut a terme al llarg d'aquest mes a l'Institut Francès de Barcelona per complementar l'exposició "L'album en rebonds". Posteriorment hi va haver una taula rodona on hi van participar Marie-France Lecuir, directora de l’associació Lire et faire lire (Toulouse), Anna Castagnoli, il·lustradora i bloguera, Cristina Correro, membre del grup de recerca Gretel, i Teresa Duran, autora i traductora.

La Sophie Van der Linden va fer un repàs a aquests darrers anys d'eclosió de l'àlbum il·lustrat a França, ja que aquest era l'objectiu de l'exposició. Va explicar que calia retrocedir fins l'any 1982 per entroncar amb la darrera exposició que es consagrà a l'àlbum il·lustrat a França. Aquesta fou la raó per la qual l'exposició de "L'album en rebonds" parteix dels anys vuitanta. A partir del seu renaixement en aquesta època d'eclosió de petites editorials, l'àlbum il·lustrat es ramifica posteriorment bevent d'altres branques com ara la il·lustració britànica i l'americana. La influència anglosaxona es deixa veure a través d'autors com Babette Cole o Maurice Sendak. Després d'una tímida consolidació del mercat editorial, apareixen grans editors amb línies editorials clares i personals que aposten per l'àlbum il·lustrat. És el cas de l'école des loisirs, avui en dia una gran empresa editorial. Els seus llibres, però, han arribat tard i malament al mercat espanyol i al català en particular. Autors tan fonamentals pel lector infantil com Corentin o Ponti han arribat a casa nostra de manera escadussera. Darrerament era l'editorial Corimbo qui ens portava alguns dels llibres dels dos autors citats i els de l'école des loisirs, tot i que actualment no se sap qui prendrà el relleu. 

Per acabar el recorregut, Sophie Van der Linden ens va parlar dels llibres que ella diu" d'il·lusionista", i, citant l'autora, entenem per aquests els àlbums il·lustrats que ens donen la sensació "que el llibre s'anima de manera autònoma i que el lector assisteix a aquesta animació, com si ell no fos veritablement qui està llegint el llibre (Cf. Album [ s], pp.74-74). Il·lustradors que entrarien dins d'aquesta definició serien Hervé Tuillet, Emily Gravett o fins i tot Suzie Lee. Durant la taula rodona posterior es va parlar de l'àlbum com a gènere en constant evolució, tal i com va dir Cristina Correro, tot i que Teresa Duran va matisar que més que un gènere es tracta d'una manera de veure que abraça tots els gèneres. Teresa Duran va incidir en les sinergies existents entre els diferents països esmentant el poc cas que se li ha fet a la producció del sud dels pirineus, caracteritzada per un cert desordre. A les editorials espanyoles els manca una línia clara i primen les ventes per sobre d'una producció que defineixi la personalitat de l'editorial. Això no passa tant a França, on els editors tenen molt clar quins títols han de formar part del seu fons i quins no. 

Visita guiada abans de la conferència, amb la Sophie Van der Linden i el Pascal Humbert

Darrer número de la revista Hors Cadre[s]

Anna Castagnoli va fer notar el tomb actual de la il·lustració, que ha deixat de banda els mons fantàstics i il·lusoris per entrar de ple en la realitat, en un intent de tractar les diferents maneres d'abordar-la. Aquest és el tema del darrer número de la revista Hors Cadre[s]. que segurament així es fa ressó d'aquestes noves maneres de fer. Una altra reflexió interessant, i amb la què tothom estigué d'acord, fou l'actual tendència envers la dissolució d'una manera de fer nacional, que anteriorment era molt marcada. Anna Castagnoli comentava que abans era molt diferent com es dibuixava a Espanya respecte com es feia a Itàlia, quan avui en dia cada cop el lloc d'on és l'il·lustrador acaba sent el de menys. Teresa Duran afegí que com que actualment un il·lustrador pot treballar per a qualsevol editorial sempre i quan disposi d'una connexió d'internet, aquesta dissolució de les fronteres nacionals s'entén perfectament.

Els que encara no ho hagueu fet, us convido a passejar per l'exposició, que tancarà les portes el dia 7 de juny. Si mireu acuradament totes les vitrines, veureu que per una d'elles hi corre la meva cranc-excavadora, al costat ni més ni menys que d'un il·lustrador com Galvin. El Pascal Humbert, un dels comissaris de l'exposició, m'ha dit que la meva Dora s'ho passa bomba amb el Toroto d'en Galvin, i que per la nit brinden amb cava i ballen el fox trot. Llàstima que l'Institut Francès ja no estigui obert a aquella hora per poder-ho veure.

Les 1001 cares de l'àlbum il·lustrat

El proper dijous dia 8 de maig a les 19 h 30 s'inaugura a l’institut francès de Barcelona (ubicat al carrer Moià, número 8) l'exposició comissariada per Pascal Humbert i Sophie Van der Linden:

"L’album en rebonds_les 1001 cares de l’àlbum il·lustrat"

A part de l'exposició, hi ha un cicle de 5 conferències amb convidats de prestigi:

Dijous 8, 19.30h a l'Institut Francès de Barcelona:

L’àlbum il·lustrat, els dos costats dels Pirineus...i més enllà

Amb Brigitte Morel

Dimecres 14, 19.30h a l'Institut Francès de Barcelona:

L’escriptor il·lustrat... i traduït

Amb Grassa Toro i Pau Joan Hernàndez 

Dijous 15, 19h a la biblioteca Xavier Benguerel:

Gaudir dels llibres d'artista amb els petits lectors 

Amb Pascal Humbert

Dijous 22, 19.30h a l'Institut Francès de Barcelona:
L’il·lustrador, el pintor i el diable

Amb Michel Galvin

Dimecres 28, 19.30h a l'Institut Francès de Barcelona:

l’album en rebonds, una mirada sobre 30 anys de mutacions de l’àlbum il·lustrat

Amb Sophie Van der Linden

Sophie Van der Linden és una de les grans teòriques de l'àlbum il·lustrat i autora del llibre de referència "Lire l'album". Aquest llibre es va publicar l'any 2007 i no ha parat de reeditar-se desde llavors, convertint-se en un long-seller de l'editorial L'atelier du Poisson Soluble. 

Sophie Van der Linden també col·labora amb aquesta editorial en la confecció de la revista Hors Cadre[s], una publicació semestral especialitzada en l'àlbum il·lustrat. Amb tot aquest currículum, és molt interessant tenir-la entre nosaltres, així que no us perdeu la seva conferència el dimecres 28 de maig a dos quarts de vuit. 

Pascal Humbert, grafista format a França, és fundador de l'atelier des arpètes i s'ha especialitzat en els llibres per a primeríssims lectors. La seva conferència el dijous dia 15 serà una porta oberta a aquella bibliografia enfocada a provocar curiositat visual a partir dels primers mesos de vida. Tot un repte!

Més informació a la web de l'Institut Francès:

Exposició Institut Francès 1001 cares de l'àlbum il·lustrat

Alguna pregunta més? "Encore des questions?" de Yann Fastier.

[version française au-dessous]

Pot ser que molts no conegueu l’il·lustrador i autor Yann Fastier, un francès que ha investigat força sobre la seva feina amb la fina ironia de qui sap jugar amb la complicitat del lector d’imatges o de paraules. Publica amb assiduïtat a l’Atelier du poisson soluble i escriu sovint a la revista Hors Cadre[s], on els seus raonaments es contradiuen a sí mateixos en una impostura que busca el capgirament constant de les expectatives del lector, aquest cop lector de paraules. És un dibuixant que s’escola com una anguila perquè no fa mai dos projectes iguals: ni d’estil, ni de tècnica, ni de format. Tan sols el mateix nom a la tapa certifica que es tracta de la mateixa persona. I encara gràcies.

M'he alegrat molt en saber que ha publicat un llibre sobre la seva experiència com a il·lustrador, on intenta mostrar la seva tasca divulgativa a les escoles. Penso que la millor manera d'explicar la feina d'un autor és fer-ho amb la simplicitat de qui ho ha d’explicar a un infant posant-se a la mateixa alçada. I en Yann Fastier ho fa com un peix dins l’aigua del seu Aquarium personal.

Hi ha una imatge del llibre on m'hi he sentit reflectida. Parlant del llarg camí a seguir desde la idea fins a la publicació, fa una llista de les derrotes viscudes posant en escena les punyents trobades amb editors: com es veu en el dibuix, uns et diuen que no, els altres que el teu projecte fa pudor. 

"I com es fa això? L'autor mostra el seu projecte de llibre a un editor. Però la majoria de vegades l'editor no hi està interessat. Llavors l'autor va a veure un altre editor, i després un altre, fins que en troba un que té ganes de fer un llibre amb el seu projecte. Autor i editor signen llavors un contracte."

Si sentir-se reconegut en les desgràcies dels altres no les soluciona, com a mínim et fa sentir més acompanyat. El seu esperit rehivindicatiu engresca a continuar buscant editors intrèpids, ja que el que falla no és el projecte sinó trobar un editor disposat a arriscar-s’hi.

M’agrada molt també com Yann Fastier explica el treball que hi ha darrera la construcció de qualsevol relat. Per ell la història està per sobre de l’estil o la tècnica, i és el fruit d’un minuciós treball per trobar la manera més escaient d’arribar a concloure la narració. Com que el final de la història ens ha de sorprendre i captivar si volem que el camí per on ens ha dut l’autor hagi valgut la pena, Yann  Fastier l’exemplifica amb la petita fulla dalt de tot d’una immensa capçada d’un arbre. Les branques són frondoses i tortuoses, com ho són les diferents i múltiples maneres d’explicar un mateix relat.

"Però per fer créixer aquesta petita llavor d'història primer cal regar-la. És la feina de la imaginació. La seva idea, ens la mirem, la triturem, la capgirem en totes direccions, ens en fem preguntes, el per què, el com, hi pensem, hi somiem... I ens adonem que hi ha milers de possibilitats! Inventar una història és, abans que res, escollir un sol camí entre milers d'altres camins possibles. És intentar trobar el més bonic, el més divertit, el més sorprenent... en una paraula; el millor."

Personalment em sap greu quan un infant perd la llibertat de dibuixar sense imposicions perquè un adult li diu que no sap dibuixar, o que un gos no és de color blau. Picasso deia que va trigar quatre mesos a dibuixar com Rafaello però li costà tota una vida dibuixar com un nen. Vet aquí perquè m’encanta quan Yann Fastier diu que ell és un frau d’il·lustrador perquè no sap dibuixar. Prefereix definir-se com un metteur en images; així té la llibertat de triar la tècnica o l’estil que millor permetrà fer venir ganes al lector de girar la pàgina. 

Trobo genial quan un dels nens li pregunta com es pot fer un àlbum il·lustrat si no se sap dibuixar. Expert en l’art de la maièutica, Yann Fastier respon amb una altra pregunta: què vol dir dibuixar? Sabeu fer un punt? Sabeu fer una ratlla? Tots responen que sí. Llavors, conclou l’il·lustrador, ja sabeu dibuixar. O és que no és una història de punts Petit bleu, petit jaune de Leo Lionni? Amb aquest principi tan senzill per treure’s la por a una perfecció imposada des d’una mirada adulta, penso en la poc encertada moda actual de pintar mandales. Suposo que deu anar bé per la canalla hiperactiva i els ajuda a concentrar-se, però impossibilita als infants imaginatius el poder fomentar un món interior ric i personal què poder expressar. La consigna en l’acompliment de la mandala acostuma a ser “no sortir-se de la ratlla”, quan els millors dibuixos de tots els temps s’han fet “sortint-se de la ratlla” o, en paraules de Yann Fastier, fent senzillament una ratlla que expliqui una història.

Un cop passada la meitat del llibre, Yann Fastier arriba al punt culminant per definir el seu objecte d’estudi: l’àlbum il·lustrat. Fent un resum de tot el que ha explicat, la canalla pot respondre a la seva pregunta de què és un àlbum il·lustrat formulada al principi: un llibre que explica una història amb imatges. Tan senzill com això, i tan difícil alhora.

"Un llibre que explica una història amb imatges"

Em quedo amb la seva definició d'àlbum il·lustrat; “alliberat del dibuix, l’àlbum il·lustrat esdevé una forma original i específica on tot està al servei de la història i no d’un patronímic sobre la tapa” (revista Hors Cadre[s] n. 5, octubre 2009, p.27)

"Mhm... jo també faig àlbums... us els puc ensenyar?"

Peut être que certains d'entre-vous ne connaisse pas l'auteur et illustrateur Yann Fastier, un français qui a beaucoup réfléchi sur son travail avec la fine ironie de celui qui sait jouer avec la complicité du lecteur d'images et de mots.

Publié majoritairement aux éditions del’Atelier du poisson soluble, il écrit régulièrement dans la revue Hors Cadre[s], dans des articles ou il se plait à se contredire lui même, tel un imposteur qui cherche à déséquilibrer son lecteur. C'est un dessinateur glissant comme une anguille qui n'invente jamais deux livres identiques, ni par le style, ni par la technique, ni par le format. Et son nom sur la couverture est la seule chose qui garanti qu'il s'agisse de la même personne.

Je me suis réjouie d'apprendre qu'il avait publié "Encore des questions ? l'album de l'album" un livre sur son expérience d'illustrateur dans lequel il s'appuie sur ses nombreuses interventions auprès des scolaires. 

Je pense que les explications les plus convaincantes du travail d'un auteur adviennent quand il tente de l'expliquer aux enfants en se mettant à leur portée, et ici Yann Fastier est à l'aise comme un poisson dans l'eau de son Aquarium personnel.

Je m'y suis vue quand il parle du long chemin à suivre depuis l'idée originale jusqu'à la publication du livre. Il liste les échecs et petites déroutes en mettant en scène les éprouvants rendez-vous avec les éditeurs qui, certains disent que "non" et d'autres que "ce projet ne sent pas bon". 

Et même si cela ne résout rien, se sentir reconnue dans les petites déroutes des autres me font sentir moins seule. Son esprit vindicatif encourage à débusquer des éditeurs intrépides, par ce que le problème ne réside pas dans le projet mais dans le fait de trouver un éditeur disposé à prendre le risque de le suivre.

J'aime la façon dont Fastier explique le patient travail de construction qu'il y a derrière le récit. Pour lui l'histoire passe avant le style ou la technique, elle est le fruit d'un minutieux travail pour ciseler la narration. Et le chemin que nous a fait prendre l'auteur n'a eu d'autre but que de rendre la chute de l'histoire tout à la fois surprenante et captivante. Par example, Yann Fastier pose délicatement une petite feuille au sommet d'un arbre, qui vient couronner le massif feuillage. L'arbre est soutenu par un lacis de multiples branches tortueuses aussi complexes que les différentes manières de conduire un récit.

C'est fort dommage que, parfois les enfants perdent leur liberté de dessin quand un adulte leur dit que c'est "mal dessiné". Picasso disait qu'il lui fallu quatre mois pour dessiner comme Rafael, mais toute une vie pour dessiner comme en enfant. Et c'est pourquoi Fastier m'émerveille quand il se définit comme un illustrateur fraudeur qui ne sait pas dessiner. Il préfère se définir comme un metteur en images qui a la liberté de choisir la technique et le style qui lui permettra d'ouvrir l'appétit du lecteur et lui donner envie de tourner la page.

Et je rit, quand ingénument un enfant lui demande alors, comment il peut faire un album sans savoir dessiner. Expert en maïeutique Fastier lui réponds par une autre question ; Qu'est-ce veut dire "savoir dessiner" ? Vous savez faire un point, tracer une ligne ? Tous répondent oui, alors, conclu l'illustrateur, vous savez dessiner ! D'ailleurs, n'est ce pas une simple histoire de points qui anime le génial "Petit bleu, petit jaune" de Léo Lionni ?

C'est avec cette pointe de bon sens qui désactive la peur de mal faire (du point de vue des adultes) que je veux alerter sur la mode dommageable de colorier des Mandalas sous prétexte d'éducation artistique dans les écoles. Peut être qu'ils aident les enfants hyperactifs à se concentrer en tirant la langue sur une tache répétitive, mais je suis sure que cela favorise pas l'imaginaire des petits à construire leur monde intérieur riche d'un imaginaire personnel. La pauvre consigne de "ne pas dépasser" le tracé normatif, alors que de tout temps, les meilleurs dessins se sont fait dans le dépassement, le hors ligne, le hors jeux du geste… ou comme le dit si bien Yann Fastier, faire un trait qui raconte une histoire.

Passé la première moitié du livre, Fastier touche au but au moment de définir l'album illustré. Sous forme de conclusion et en résumé des nombreux échanges avec les enfants des écoles, un album illustré est un livre qui raconte une histoire en images.  C'est aussi simple, et aussi compliqué que ça…

"[...] Rien qu'une conception surannée de l'album comme affranchi de la question du dessin, comme une forme originale et spécifique où tout, y compris le style, serait au service de l'histoire et non d'un patronyme sur la couverture." (Yann Fastier, revue Hors Cadre[s] n.5, octobre 2009, p.27)

maria Pagès