dimecres, 1 de febrer del 2012

Grans bestieses de Pere Quart

M'ha tocat posar dibuixos als poemes de Pere Quart per un projecte d'espectacle infantil. Jo ja coneixia el sr. Quart a través de les seves "Vacances pagades". Ens les van fer analitzar per selectivitat, i encara em recordo anant al diccionari a buscar la paraula Tupinamba. Què carai volia dir? Fins que el mestre, el Pep Martorell, no m'ho va dir (penseu que encara no hi havia internet), no vaig ser capaç d'esbrinar que era una marca de cafès molt famosa a l'època de Pere Quart. Des de llavors, sempre em fixo en un antic cartell al carrer Gran de Gràcia on encara s'hi pot llegir "Cafè Tupinamba", amb aquelles lletres amb regust de Barcelona modernista. No fou casualitat que en Ramon Casas en dibuixés una de les imatges promocionals característiques amb cert aire Toulouse-Lautrec. De fet, els cafès Tupinamba eren tan coneguts que la gent no demanava un cafè; demanava un tupi. Ara es demana un nespresso. Coses del marketing.


Tornant a Pere Quart, he de dir que posar dibuixos a un bon text és un gaudi impagable, i per poder assaborir-lo us l'adjunto amb els dibuixos. Si voleu un bon embarbussament per aprendre a dir les erres, aquí teniu el text de la rata-pinyada, perfecte per a assolir una bona dicció. Perquè el pingüí és tan malastruc fora de l'aigua i tan àgil dins? El sr. Quart ens ho descriu amb poques paraules; fins que el pingüí no és dins l'aigua no fa esment en el seu frac i armilla blanca. Ell deia que feia poesia de l'estalvi, encarant-se a la poesia modernista del barroquisme excessiu. Com veureu, cap paraula no hi és sobrera. També us afegeixo la descripció de l'elefant, amb imatges del mestre tan immenses com l'animal, i el poema del xanguet, un peix avui oblidat però, vist amb els ulls de Pere Quart, molt contemporani.



RATA-PINYADA
Esparracada,
negra i nocturna,
rata-pinyada.

Errant espurna
tost apagada
d'un braserar
on manta bruixa
rosteix la cuixa
d'un ermità.









PINGÜí
Amant de la mullena,
amb gregarisme rar,
com nosaltres emplena
les ribes de la mar.

Conserva tanmateix
el decòrum que ens manca
i neda com un peix
amb frac i armilla blanca.










ELEFANT
De la trompa grisa
canons acerats,
de les quatre potes
pilars de palau,
popular bandera
de l’orella gran,
de la pell gruixuda
galtes d’advocat,
dels ullals de vori
torres de pedant.





XANGUET
Volen peixos
sota mar
entre núvols
de cristall.
Lluny i enlaire
l’ona bat.

Volen peixos
marcials.
És de pànic
llur esguard:
són la lleva
d’aquest any.

Volen peixos
cap al tard.
La nit d’aigua
els sobtarà
com una ombra
d’estendard.

Volen peixos
eixelats
sota llunes
d’oli i sal.






També us pot interessar, del mateix blog:

Animacions del Bestiari de Pere Quart





dilluns, 16 de gener del 2012

EL monstre que hi ha en Sendak

Com que el meu mètode de treball és més aviat caòtic, m'interessa molt saber com s'ho fan els bons il·lustradors per aconseguir la coherència de les obres mestres. Rastrejant l'obra de Maurice Sendak, he trobat uns apunts saborosos sobre les fonts d'inspiració dels seus llibres. Bé, potser hauria de dir que només n'hi ha una, de font; la infantesa. Us el transcric de l'anglès:



CHILDHOOD (infantesa)

Jo tenia el meu rol durant la infantesa, però no era un nen popular. No era bo en els esports, no corria pels carrers, no anava en bicicleta. Però el que jo feia, i la majoria no, era anar al cinema. Hi anava pels meus pares, perquè cada divendres et regalaven un plat, una cullera, i al final tenies tota una vaixella individual. La meva mare adorava la seva vaixella blava individual. Allò que jo podia oferir als nens era explicar-los històries. Els explicava la pel·lícula que havia vist. I llavors m’inventava parts de la història. Això era el que volien de mi. “Explica’ns una història”, em deien. Per això vaig ser admès en el grup del carrer. Aquesta era la meva aportació.


VISITING THE WORLD’S FAIR, NEW YORK, 1939. (visitant la Fira de Nova York, 1939)

La meva germana tenia un nòvio, i tothom volia anar a la fira. Jo, com que era petit, havia d’anar amb ella, però el seu nòvio m’odiava. Així que ella em va deixar plantat al davant del Sunshine baker’s (el forn sunshine). Llavors un aroma penetrant va sortir de dins l’edifici blanc, amb olor de nata, galeta, llet... era milllor que el sexe, millor que cap altra cosa al món. Em vaig asseure a ensumar, i llavors van venir dos forners, com els del llibre ("In the night kitchen"), i em van saludar, i jo els vaig saludar també. No sé quanta estona vam estar saludant-nos, perquè quan finalment em vaig girar, la meva germana i el seu nòvio se n’havien anat. Aquest fet va esdevenir el puntal per fer “In the night kitchen”. Els forners hi havien d’aparèixer, la exuberància de la cuina, el fet d’amassar amb les mans, de despullar-se i flotar en la llet. A mi m’encanta aquest llibre, més que cap altre. És un llibre sobre l’amor profund a la luxúria, l’exuberància.

ILLUSTRATING GRIMM (dibuixant Grimm)

Quan estava il·lustrant els Grimm, una de les històries es deia “The Goeblins”. És, d’alguna manera, una història còmica, perquè els Goeblins necessiten la sang fresca d’un nadó per continuar vivint. Per tant, han de ser enginyosos per trobar com aconseguir els nadons. La història explica com s’ho fan per ensarronar una mare.

La mare posa el nen a terra, o en una cadira, i va a la cuina. Posa a bullir uns ous, i en trencar-los, li cau tot per terra. Finalment, els posa a bullir amb la closca i tot. Si el nen riu, vol dir que és un Goeblin. Perquè un nen de debò no hi trobaria res de divertit en la situació.

Una altra manera és que si t’agrada la música, agafes una flauta o algun altre instrument i el toques. Si el nen s’aixeca i es posa a ballar el txá-txá-txá, llavors tens un Goeblin a casa, perquè el teu nadó amb prou feines es manté d’empeus.

Tot això és tan grotesc, tan estrany que més valdria preocupar-se’n. Si has descobert el Goeblin, has de picar tres cops, o cinc, ara no me’n recordo, i ve un Goeblin tot empipat perquè t’han de retornar el teu nadó. Te’l tornen i s’emporten el bebè fraudulent. Però ells no es donen mai per vençuts, perquè sempre hi haurà mares despreocupades que no se n’adonaran. I per mi la infantesa era això; un batibull de coses, com és que la teva mare sap això però no allò altre. A fora hi havia un llarg camí per recórrer. Però no puc dir-vos, encara ara, perquè aquesta història dels Grimm van significar tant per mi. Era la història de la meva germana i jo, de com se n’enreia quan m’havia de cuidar.


Insinuar tot això en un llibre per nens és molt dur perquè hi ha el prejudici de pensar; què és un llibre per nens? Què hauria de contenir, què no, i quin hauria de ser o no el tema que tracta. Sobretot ha de ser saludable, divertit i intel·ligent, i no mostrar com realment és la vida d’un infant. Però jo sí que recordo, com era. I no se m’acut res més de què parlar.

http://www.youtube.com/watch?v=mZTQib7G2Hs&NR=1

dissabte, 24 de desembre del 2011

Un pensament de camell

Vull compartir amb vosaltres una postal de Nadal que hem fet amb els menuts de la casa. A ells els agrada molt l'art del kikigami japonès, que no és altre que el de fer petites figures de paper, i es diferencia de l'origami perquè es fan servir les tisores. Hem volgut donar protagonisme a un personatge menystingut del pessebre, sense el qual els tres reis mags no haurien arribat a temps a entregar l'or, la mirra i l'encens. Endevineu qui és? Apa, a gaudir-lo i... compte amb les tisores!


dilluns, 5 de desembre del 2011

Chimères Génétiques

[version française au-dessous]


Ens ve de molt lluny la dèria de catalogar el nostre entorn. S'han trobat restes arqueològiques aplegades per un dels nostres avantpassats formant un petit tresor: pedres curioses, branquillons, petxines. Massa casualitat per haver estat reunides a l'atzar. Seguint l'esma que ens porta a reduir el nostre entorn divers a una llista, l'editorial l'Atelier du Poisson Soluble ens ofereix aquest herbari d'animals del pinzell de Julie Lannes; "Chimères génétiques". En francès, la paraula "chimère" s'utilitza en el camp de la genètica per designar un organisme, animal en general, format de dues o més poblacions de cèl·lules genèticament diferents. El terme també s'utilitza en referència a les criatures de la mitologia grega, fent referència a aquelles formades per un o més animals.




En mirar la tapa em trobo amb un llibre gran (24x34) que cal agafar amb les dues mans. En obrir-lo veig que hi prepondera el blanc que subratlla la importància de l'objecte a catalogar, que no és altre que un seguit de plantes mutades genèticament a partir d'animals. Els gens de la fauna aporten a la flora unes característiques determinades fent-la més beneficiosa pel consum humà. L'estructura de la doble pàgina es repeteix talment una guia de camp. A l'esquerra trobem la fitxa tècnica de la planta amb el seu nom mutat filològicament del llatí, amb un petit detall de l'espècimen en blanc i negre. A la dreta hi trobem el dibuix a tot color de la planta amb tota mena de detalls.



Hi ha tants nivells de lectura com lectors possibles; els ulls d'un botànic i els d'un infant hi veuran coses diferents però convergents en submergir-se els dos en un univers imaginari estranyament familiar. Inspirant-se en textos científics sobre manipulacions genètiques, Julie Lannes ens mostra com modificar un arròs amb un gen humà permet a la planta combatre els pesticides, o com transferir els gens de la carpa vermella als tomàquets eleva el nivell de vitamina E (encarregada del color vermellós). Ciència o ficció?





Notre entêtement à vouloir toujours tout cataloguer nous vient de loin. Des restes archéologiques démontrent que nos ancêtres accumulaient déjà de petits trésors sous forme de pierres curieuses, brindilles, coquillages, etc., dont l’amoncellement n’était pas uniquement fruit du hasard. Suivant le schéma qui nous incite à réduire notre univers à une longue liste, les éditions  l’Atelier du Poisson Soluble, nous offre “Chimères Génétiques”, un curieux herbier croqué par Julie Lannes. La chimère, qui scientifiquement correspond à un organisme de deux ou plusieurs varietés de cellules ayant des origines génétiques différentes, fait également référence à la mythologie, où elle désigne une créature fabuleuse ayant par exemple, la tête et le poitrail d’un lion, le ventre d’une chêvre et la queue d’un serpent. Elle peut aussi faire allusion à un projet séduisant, mais irréalisable.


Les deux mains seront indispensables pour parcourir ce grand format (23x34cm.). Le blanc qui prédomine l’ouvrage donne tout le protagonisme aux créatures cataloguées, qui ne sont autres que des plantes génétiquements modifiées par des cellules animales. Les gênes de la faune apportant à la flore des caractéristiques précises la rendant plus bénéfique à la consomation humaine. La structure en double page se répète comme s’il s’agissait d’un guide champêtre. À gauche, et en noir et blanc, une fiche technique du mutant avec son nom latin, représentant un détail du spécimen. À droite, dans toute sa splendeur et en couleur, une vue d’ensemble minutieusement détaillée du même spécimen.



Il y a autant d’approches différentes que de lecteurs possibles. Bien que les visions d’un botaniste ou d’un enfant n’auront, à priori, rien de comparable, celles-ci convergeront et les deux se submergeront dans un univers imaginaire étrangement familier. S’inspirant d’articles scientifiques traitant de manipulations génétiques, Julie Lannes, nous montrera ainsi comment une plante pourra aquérir une résistance aux pesticides en combinant le génome d’un grain de riz au génome humain, ou encore comment celui  de la carpe rouge sera capable de potencier la production de vitamine E (responsable de la couleur) d’un plant de tomate. Science ou fiction…



dimarts, 22 de novembre del 2011

Trilobeta

No sé si és el resultat d'haver llegit Calvin i Hobbes de joveneta però sempre m'han cridat l'atenció els dinosaures. És per això que vaig començar a dibuixar-ne sense tenir gaire clar on em portarien. Vaig acabar introduint-los en el món real a través dels ulls d'una nena una mica excèntrica; la Trilobeta. Els trilobites són uns fòssils d'artròpodes marins ja extingits, i em va semblar un nom fantàstic per la meva petita protagonista.



La Trilobeta viu rodejada d'uns dinosaures que només ella veu, i que l'ajuden a fer tot allò que li han prohibit els grans. Tot canvia quan la mestra de l'escola enceta un nou tema a classe; els dinosaures. En desmantellar els mites sobre els dinosaures, la mestra capgira el món de la petita i el nostre mateix, ja que a partir de llavors aprendrem coses que no sabíem sobre els dinosaures i que "mai ens havíem atrevit a preguntar". Aquest projecte està en mans de l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont, esperant que no el tombin les retallades. Toco fusta! Només m'hi han trobat una pega; l'he de retocar posant-hi dinosaures més "locals". Cap problema! Jo també vull ser palentoecològica!

dilluns, 21 de novembre del 2011

El primer pessic de pebre

És difícil recordar quin va ser el primer pessic que vaig fer. Probablement li vaig fer al meu germà, que era un pesat i no em deixava estar quan volia dibuixar. Però QUAN exactament el devia fer, no me'n recordo. Els que sí recordo són els que faig darrerament. No són pessics físics, però pessiguen igualment. Els meus dibuixos sempre tenen un toc molest, una mica emprenyador, si em permeteu. Algú m'ha dit que són trencadors, però jo reservo aquest mot per a les obres mestres. Com el pebre, les il·lustracions donen aquell puntet a la vida sense el qual no ens la menjaríem cada dia a grans queixalades. És per això, per aquesta necessitat que tenim de posar el dit a la nafra, de ser com un gra al cul o d'afegir als guisats plans un pessic de sal o un pensament de pebre, que m'he decidit a encetar aquest bloc. Espero que sigui el principi d'un llarg camí que, si us ve de gust, podem fer junts.