dimecres, 12 de setembre del 2012

Receptes que funcionen


Estic preparant un altre llibre nou. En aquest m'ha ajudat la meva filla. Es passa moltes hores fent pastissos, sopes i cremes amb herbes, flors, pedres i qualsevol altra cosa que tingui una forma interessant. És per aquesta facilitat seva per fer unes composicions precioses amb qualsevol objé trouvé que li he demanat si volia fer-me una de les seves obres per il·lustrar un llibre de receptes que tinc pel cap. Estan pensades per fer amb canalla, sobretot els passos que impliquin remenar i pastar i empastifar-se, i són molt senzilles, ja que a mi tampoc m'agrada passar-me més hores cuinant de les que es triga menjant. Hi ha els ingredients amb símbols perquè els més petits també puguin ajudar-nos a l'hora de buscar la farina o trobar el sucre.





dijous, 7 de juny del 2012

Que ve el llop!

Amb SD·edicions estem preparant un altre llibre. Aquest cop els protagonistes són els llops, aquests petits animalons que eren tant ferotges i tant dolents que ja no en queda cap per les nostres contrades. Han estat des de temps immemorials el cap de turc per expiar els nostres pitjors sentiments, i per això sempre han sortit malparats als contes, ja sigui per culpa de la caputxeta vermella o dels tres porquets. Equiparat el llop amb les baixes passions, com la golafreria i la pederàstia (què me'n dieu de l'escena de llit amb la caputxeta vermella?), jo vull reivindicar el seu paper rellevant en els contes de tota la vida. Doncs, ja se sap: si no hi ha dolents els bons no ho són tant.




Però realment són dolents els llops dels contes? O ens va bé que siguin dolents per mostrar als nens i nenes el que no s'ha de fer? I si els dolents fóssim nosaltres, que ara que ens les donem de tolerants, potser no ho som tant? Jo m'he respost a aquestes preguntes i n'he fet aquest llibre. Perquè sempre m'ha sabut greu que sigui sempre el coiot qui acaba caient pel precipici i no pas el correcamins.







Com veieu, són llops amb un pensament de pebre, i per això els he convertit en els protagonistes de la capçalera del meu blog.


Us recomano també un altre llibre de llops irreverents; "L'abominable llop amable", de Ben Lebègue, editat en català per l'editorial Virus.


.. i "Oeil par oeil", de Nicolas Bianco-Levrin a l'Atelier du Poisson Soluble.


... i "Yo, el lobo y las galletas (de chocolate)", de Delphine Perret, a Kokinos.


Bones i peludes lectures!


dimarts, 15 de maig del 2012

Ulls grocs terribles


Ha començat a viure per sempre el creador dels monstres més maleducats de la història de la i·lustració; en Maurice Sendak. Fa un parell d'anys, un col·lectiu d'il·lustradors van decidir, de manera espontània, revisitar la seva obra, cadascú amb el seu estil, per desitjar-li un feliç aniversari. La proposta ha quedat fixada en la pàgina web www.terribleyelloweyes.com, el títol de la qual (Terrible Yellow Eyes) fa referència als terribles ulls grocs característics dels seus monstres.

Si us voleu fer un fart de monstres i de Maxs en tots els seus formats i tècniques possibles, no deixeu de visitar-la. El millor regal d'aquest il·lustrador han estat les llavors que ha anat deixant en els joves dibuixants que ara li tornen les flors que mica en mica cadascun d'ells i elles ha sabut fer créixer.

Gràcies, Maurice. I que allà on siguis continuis sent tant terrible.




dimarts, 10 d’abril del 2012

La Dora ja va sola pel món

Finalment ha vist la llum la meva cranc-excavadora gràcies a la paciència i perseverància de la Maria Lluïsa desde Sd·edicions. És un llibre senzill, pensat per a petites mans i grans ments, on barrejo fotografia de maquinària pesant i gravats antics d'animals i plantes. Ha estat un plaer veure créixer aquesta Dora que ara ja s'ha fet gran i va soleta per les llibreries intentant que algú l'adopti i se l'emporti cap a casa.






Vaig arribar a l'estudi d'Sd·edicions amb un manyoc de projectes sota el braç, però la Dora va robar el cor al primer cop d'ull. La Maria Lluïsa em va proposar d'engrandir els personatges i afegir-ne algun de més, com el del tortumió. M'ha encantat no haver de dibuixar, en el sentit estricte de la paraula, sinó intentar crear els personatges a través d'un collage de peces que donessin personalitat a la globalitat. També vam estar sospesant diferents tipus de lletra, i finalment ens vam quedar amb aquesta que surt al llibre i té certa tendresa en la línia. Un llibre per ser llegit amb els més petits i compartir la dèria per les màquines de la construcció. O és que vosaltres no us heu aturat mai a veure unes obres? Si us enamoreu de la Dora, a partir d'ara ho fareu.

dilluns, 12 de març del 2012

Slapstick!



Avui s'han donat a conèixer els llibres escollits per formar part de la 6a edició del Festival de llibres il·lustrats que organitza cada any la Julia Pelletier a la llibreria de La Central del Raval. Estigueu alerta, que el Festival tindrà lloc cap al maig i sempre és interessant deixar-s'hi caure algun dia! Aquest any també he estat escollida, així que vull fer un avançament del llibre que hi presentaré. És un homenatge personal a un dels actors i directors més especials del cinema mut, que va sobreviure amb poca fortuna el pas del mut al sonor; Buster Keaton.




El seu personatge amb cara de pal, conegut en el territori espanyol com a Pamplinas, va ajudar-lo a publicitar una obra mestra del període silent com és "El maquinista de la General", on el llenguatge cinematogràfic arriba a un dels cims més depurats abans de la revolució tecnològica que va significar l'aparició del cinema sonor. Com que sempre he preferit el Keaton al Chaplin, (una predilecció que és com allò de ser del Tintín o de l'Astèrix) l'he fet protagonista del meu darrer llibre. A cada pàgina hi ha un quadradet en blanc que s'ha d'omplir amb el dibuix d'una rodeta que està a l'última pàgina. A cada doble pàgina apareix una de les posades en escena habituals dels films de pastís de nata en què tot està a punt per fer caure el protagonista, deixar-lo en ridícul i poder-se'n fer un panxó de riure. Ja sigui perquè li cau un pot de pintura, perquè trepitja una pell de plàtan o perquè li llencen un pastís de nata, Buster Keaton aconseguirà la hilaritat del públic amb les seves caigudes acrobàtiques. En el llibre, amb la rodeta, s'haurà de descobrir què és el que fa caure al meu protagonista.



He volgut limitar la paleta de colors al blanc i negre però amb un toc de color. El sèpia de les fotografies antigues acolora el nostre imaginari col·lectiu d'aquella època on la gent es traslladava en tramvia i podia fer les més arriscades acrobàcies davant la càmera sense necessitat de tenir una assegurança. És per això que un color ataronjat, tirant a marró en certs moments, acompanya en Buster Keaton en el seu passeig per la ciutat intentant esquivar els objectes que se li interposen per aconseguir la caiguda més divertida. Ja ho diuen, que val més caure amb gràcia que ser graciós.

dimecres, 1 de febrer del 2012

Grans bestieses de Pere Quart

M'ha tocat posar dibuixos als poemes de Pere Quart per un projecte d'espectacle infantil. Jo ja coneixia el sr. Quart a través de les seves "Vacances pagades". Ens les van fer analitzar per selectivitat, i encara em recordo anant al diccionari a buscar la paraula Tupinamba. Què carai volia dir? Fins que el mestre, el Pep Martorell, no m'ho va dir (penseu que encara no hi havia internet), no vaig ser capaç d'esbrinar que era una marca de cafès molt famosa a l'època de Pere Quart. Des de llavors, sempre em fixo en un antic cartell al carrer Gran de Gràcia on encara s'hi pot llegir "Cafè Tupinamba", amb aquelles lletres amb regust de Barcelona modernista. No fou casualitat que en Ramon Casas en dibuixés una de les imatges promocionals característiques amb cert aire Toulouse-Lautrec. De fet, els cafès Tupinamba eren tan coneguts que la gent no demanava un cafè; demanava un tupi. Ara es demana un nespresso. Coses del marketing.


Tornant a Pere Quart, he de dir que posar dibuixos a un bon text és un gaudi impagable, i per poder assaborir-lo us l'adjunto amb els dibuixos. Si voleu un bon embarbussament per aprendre a dir les erres, aquí teniu el text de la rata-pinyada, perfecte per a assolir una bona dicció. Perquè el pingüí és tan malastruc fora de l'aigua i tan àgil dins? El sr. Quart ens ho descriu amb poques paraules; fins que el pingüí no és dins l'aigua no fa esment en el seu frac i armilla blanca. Ell deia que feia poesia de l'estalvi, encarant-se a la poesia modernista del barroquisme excessiu. Com veureu, cap paraula no hi és sobrera. També us afegeixo la descripció de l'elefant, amb imatges del mestre tan immenses com l'animal, i el poema del xanguet, un peix avui oblidat però, vist amb els ulls de Pere Quart, molt contemporani.



RATA-PINYADA
Esparracada,
negra i nocturna,
rata-pinyada.

Errant espurna
tost apagada
d'un braserar
on manta bruixa
rosteix la cuixa
d'un ermità.









PINGÜí
Amant de la mullena,
amb gregarisme rar,
com nosaltres emplena
les ribes de la mar.

Conserva tanmateix
el decòrum que ens manca
i neda com un peix
amb frac i armilla blanca.










ELEFANT
De la trompa grisa
canons acerats,
de les quatre potes
pilars de palau,
popular bandera
de l’orella gran,
de la pell gruixuda
galtes d’advocat,
dels ullals de vori
torres de pedant.





XANGUET
Volen peixos
sota mar
entre núvols
de cristall.
Lluny i enlaire
l’ona bat.

Volen peixos
marcials.
És de pànic
llur esguard:
són la lleva
d’aquest any.

Volen peixos
cap al tard.
La nit d’aigua
els sobtarà
com una ombra
d’estendard.

Volen peixos
eixelats
sota llunes
d’oli i sal.






També us pot interessar, del mateix blog:

Animacions del Bestiari de Pere Quart





dilluns, 16 de gener del 2012

EL monstre que hi ha en Sendak

Com que el meu mètode de treball és més aviat caòtic, m'interessa molt saber com s'ho fan els bons il·lustradors per aconseguir la coherència de les obres mestres. Rastrejant l'obra de Maurice Sendak, he trobat uns apunts saborosos sobre les fonts d'inspiració dels seus llibres. Bé, potser hauria de dir que només n'hi ha una, de font; la infantesa. Us el transcric de l'anglès:



CHILDHOOD (infantesa)

Jo tenia el meu rol durant la infantesa, però no era un nen popular. No era bo en els esports, no corria pels carrers, no anava en bicicleta. Però el que jo feia, i la majoria no, era anar al cinema. Hi anava pels meus pares, perquè cada divendres et regalaven un plat, una cullera, i al final tenies tota una vaixella individual. La meva mare adorava la seva vaixella blava individual. Allò que jo podia oferir als nens era explicar-los històries. Els explicava la pel·lícula que havia vist. I llavors m’inventava parts de la història. Això era el que volien de mi. “Explica’ns una història”, em deien. Per això vaig ser admès en el grup del carrer. Aquesta era la meva aportació.


VISITING THE WORLD’S FAIR, NEW YORK, 1939. (visitant la Fira de Nova York, 1939)

La meva germana tenia un nòvio, i tothom volia anar a la fira. Jo, com que era petit, havia d’anar amb ella, però el seu nòvio m’odiava. Així que ella em va deixar plantat al davant del Sunshine baker’s (el forn sunshine). Llavors un aroma penetrant va sortir de dins l’edifici blanc, amb olor de nata, galeta, llet... era milllor que el sexe, millor que cap altra cosa al món. Em vaig asseure a ensumar, i llavors van venir dos forners, com els del llibre ("In the night kitchen"), i em van saludar, i jo els vaig saludar també. No sé quanta estona vam estar saludant-nos, perquè quan finalment em vaig girar, la meva germana i el seu nòvio se n’havien anat. Aquest fet va esdevenir el puntal per fer “In the night kitchen”. Els forners hi havien d’aparèixer, la exuberància de la cuina, el fet d’amassar amb les mans, de despullar-se i flotar en la llet. A mi m’encanta aquest llibre, més que cap altre. És un llibre sobre l’amor profund a la luxúria, l’exuberància.

ILLUSTRATING GRIMM (dibuixant Grimm)

Quan estava il·lustrant els Grimm, una de les històries es deia “The Goeblins”. És, d’alguna manera, una història còmica, perquè els Goeblins necessiten la sang fresca d’un nadó per continuar vivint. Per tant, han de ser enginyosos per trobar com aconseguir els nadons. La història explica com s’ho fan per ensarronar una mare.

La mare posa el nen a terra, o en una cadira, i va a la cuina. Posa a bullir uns ous, i en trencar-los, li cau tot per terra. Finalment, els posa a bullir amb la closca i tot. Si el nen riu, vol dir que és un Goeblin. Perquè un nen de debò no hi trobaria res de divertit en la situació.

Una altra manera és que si t’agrada la música, agafes una flauta o algun altre instrument i el toques. Si el nen s’aixeca i es posa a ballar el txá-txá-txá, llavors tens un Goeblin a casa, perquè el teu nadó amb prou feines es manté d’empeus.

Tot això és tan grotesc, tan estrany que més valdria preocupar-se’n. Si has descobert el Goeblin, has de picar tres cops, o cinc, ara no me’n recordo, i ve un Goeblin tot empipat perquè t’han de retornar el teu nadó. Te’l tornen i s’emporten el bebè fraudulent. Però ells no es donen mai per vençuts, perquè sempre hi haurà mares despreocupades que no se n’adonaran. I per mi la infantesa era això; un batibull de coses, com és que la teva mare sap això però no allò altre. A fora hi havia un llarg camí per recórrer. Però no puc dir-vos, encara ara, perquè aquesta història dels Grimm van significar tant per mi. Era la història de la meva germana i jo, de com se n’enreia quan m’havia de cuidar.


Insinuar tot això en un llibre per nens és molt dur perquè hi ha el prejudici de pensar; què és un llibre per nens? Què hauria de contenir, què no, i quin hauria de ser o no el tema que tracta. Sobretot ha de ser saludable, divertit i intel·ligent, i no mostrar com realment és la vida d’un infant. Però jo sí que recordo, com era. I no se m’acut res més de què parlar.

http://www.youtube.com/watch?v=mZTQib7G2Hs&NR=1