dissabte, 24 de desembre del 2011

Un pensament de camell

Vull compartir amb vosaltres una postal de Nadal que hem fet amb els menuts de la casa. A ells els agrada molt l'art del kikigami japonès, que no és altre que el de fer petites figures de paper, i es diferencia de l'origami perquè es fan servir les tisores. Hem volgut donar protagonisme a un personatge menystingut del pessebre, sense el qual els tres reis mags no haurien arribat a temps a entregar l'or, la mirra i l'encens. Endevineu qui és? Apa, a gaudir-lo i... compte amb les tisores!


dilluns, 5 de desembre del 2011

Chimères Génétiques

[version française au-dessous]


Ens ve de molt lluny la dèria de catalogar el nostre entorn. S'han trobat restes arqueològiques aplegades per un dels nostres avantpassats formant un petit tresor: pedres curioses, branquillons, petxines. Massa casualitat per haver estat reunides a l'atzar. Seguint l'esma que ens porta a reduir el nostre entorn divers a una llista, l'editorial l'Atelier du Poisson Soluble ens ofereix aquest herbari d'animals del pinzell de Julie Lannes; "Chimères génétiques". En francès, la paraula "chimère" s'utilitza en el camp de la genètica per designar un organisme, animal en general, format de dues o més poblacions de cèl·lules genèticament diferents. El terme també s'utilitza en referència a les criatures de la mitologia grega, fent referència a aquelles formades per un o més animals.




En mirar la tapa em trobo amb un llibre gran (24x34) que cal agafar amb les dues mans. En obrir-lo veig que hi prepondera el blanc que subratlla la importància de l'objecte a catalogar, que no és altre que un seguit de plantes mutades genèticament a partir d'animals. Els gens de la fauna aporten a la flora unes característiques determinades fent-la més beneficiosa pel consum humà. L'estructura de la doble pàgina es repeteix talment una guia de camp. A l'esquerra trobem la fitxa tècnica de la planta amb el seu nom mutat filològicament del llatí, amb un petit detall de l'espècimen en blanc i negre. A la dreta hi trobem el dibuix a tot color de la planta amb tota mena de detalls.



Hi ha tants nivells de lectura com lectors possibles; els ulls d'un botànic i els d'un infant hi veuran coses diferents però convergents en submergir-se els dos en un univers imaginari estranyament familiar. Inspirant-se en textos científics sobre manipulacions genètiques, Julie Lannes ens mostra com modificar un arròs amb un gen humà permet a la planta combatre els pesticides, o com transferir els gens de la carpa vermella als tomàquets eleva el nivell de vitamina E (encarregada del color vermellós). Ciència o ficció?





Notre entêtement à vouloir toujours tout cataloguer nous vient de loin. Des restes archéologiques démontrent que nos ancêtres accumulaient déjà de petits trésors sous forme de pierres curieuses, brindilles, coquillages, etc., dont l’amoncellement n’était pas uniquement fruit du hasard. Suivant le schéma qui nous incite à réduire notre univers à une longue liste, les éditions  l’Atelier du Poisson Soluble, nous offre “Chimères Génétiques”, un curieux herbier croqué par Julie Lannes. La chimère, qui scientifiquement correspond à un organisme de deux ou plusieurs varietés de cellules ayant des origines génétiques différentes, fait également référence à la mythologie, où elle désigne une créature fabuleuse ayant par exemple, la tête et le poitrail d’un lion, le ventre d’une chêvre et la queue d’un serpent. Elle peut aussi faire allusion à un projet séduisant, mais irréalisable.


Les deux mains seront indispensables pour parcourir ce grand format (23x34cm.). Le blanc qui prédomine l’ouvrage donne tout le protagonisme aux créatures cataloguées, qui ne sont autres que des plantes génétiquements modifiées par des cellules animales. Les gênes de la faune apportant à la flore des caractéristiques précises la rendant plus bénéfique à la consomation humaine. La structure en double page se répète comme s’il s’agissait d’un guide champêtre. À gauche, et en noir et blanc, une fiche technique du mutant avec son nom latin, représentant un détail du spécimen. À droite, dans toute sa splendeur et en couleur, une vue d’ensemble minutieusement détaillée du même spécimen.



Il y a autant d’approches différentes que de lecteurs possibles. Bien que les visions d’un botaniste ou d’un enfant n’auront, à priori, rien de comparable, celles-ci convergeront et les deux se submergeront dans un univers imaginaire étrangement familier. S’inspirant d’articles scientifiques traitant de manipulations génétiques, Julie Lannes, nous montrera ainsi comment une plante pourra aquérir une résistance aux pesticides en combinant le génome d’un grain de riz au génome humain, ou encore comment celui  de la carpe rouge sera capable de potencier la production de vitamine E (responsable de la couleur) d’un plant de tomate. Science ou fiction…



dimarts, 22 de novembre del 2011

Trilobeta

No sé si és el resultat d'haver llegit Calvin i Hobbes de joveneta però sempre m'han cridat l'atenció els dinosaures. És per això que vaig començar a dibuixar-ne sense tenir gaire clar on em portarien. Vaig acabar introduint-los en el món real a través dels ulls d'una nena una mica excèntrica; la Trilobeta. Els trilobites són uns fòssils d'artròpodes marins ja extingits, i em va semblar un nom fantàstic per la meva petita protagonista.



La Trilobeta viu rodejada d'uns dinosaures que només ella veu, i que l'ajuden a fer tot allò que li han prohibit els grans. Tot canvia quan la mestra de l'escola enceta un nou tema a classe; els dinosaures. En desmantellar els mites sobre els dinosaures, la mestra capgira el món de la petita i el nostre mateix, ja que a partir de llavors aprendrem coses que no sabíem sobre els dinosaures i que "mai ens havíem atrevit a preguntar". Aquest projecte està en mans de l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont, esperant que no el tombin les retallades. Toco fusta! Només m'hi han trobat una pega; l'he de retocar posant-hi dinosaures més "locals". Cap problema! Jo també vull ser palentoecològica!

dilluns, 21 de novembre del 2011

El primer pessic de pebre

És difícil recordar quin va ser el primer pessic que vaig fer. Probablement li vaig fer al meu germà, que era un pesat i no em deixava estar quan volia dibuixar. Però QUAN exactament el devia fer, no me'n recordo. Els que sí recordo són els que faig darrerament. No són pessics físics, però pessiguen igualment. Els meus dibuixos sempre tenen un toc molest, una mica emprenyador, si em permeteu. Algú m'ha dit que són trencadors, però jo reservo aquest mot per a les obres mestres. Com el pebre, les il·lustracions donen aquell puntet a la vida sense el qual no ens la menjaríem cada dia a grans queixalades. És per això, per aquesta necessitat que tenim de posar el dit a la nafra, de ser com un gra al cul o d'afegir als guisats plans un pessic de sal o un pensament de pebre, que m'he decidit a encetar aquest bloc. Espero que sigui el principi d'un llarg camí que, si us ve de gust, podem fer junts.