8 anys d'Enigma d'avui.

La senyora i el senyor Enigma es van posar molt contents en saber que l'Enigma d'avui, una endevinalla lingüística amb la que ens sorprèn cada dia el filòleg sabadellenc Cesc Prat, fa vuit anys! (L'Enigma, és clar, no el Cesc). Per celebrar-ho, tota la família es va posar a la cuina. Amb el davantal a la cintura, el senyor Enigma va barrejar els ingredients mentre la senyora Enigma escalfava el forn. El petit Enigma es va encarregar de les decoracions, i no va oblidar posar-hi una blonda de paper d'aquelles que es fan servir per a les grans ocasions. A primera hora, es van presentar a l'ordinador del Cesc per felicitar-lo en aquell dia tan especial i oferir-li el fruit de la seva feina col·lectiva. Va ser un èxit, i el Cesc es va emocionar tant que no va poder esperar a fer saltar el pastís de l'ordinador a la paret del seu despatxet. Tota la família va estar molt contenta de poder festivar aquell dia des d'aquella honorable talaia veient en Cesc teclejar amb un somriure a la boca.

Art a quatre mans, i dos de meves.

El diumenge es va tancar l'exposició Art a quatre mans, on he participat. Es tracta d'un projecte engegat per l'entitat Salut Mental de Sabadell i que promou la trobada entre un soci del Club Social i un artista de Sabadell. A mi m'ha fet molta gràcia això d'"artista" i "de Sabadell", perquè no sé quina de les dues coses sóc, o no sóc, potser les dues, o potser cap. La qüestió és que vaig proposar de fer una "escultura" amb paper retallat, o un llibre escultòric, o un popup sense enquadernar. I tot i l'ambivalència del meu projecte, en Jordi va acceptar de compartir uns matins amb mi per tirar endavant el treball artístic.

El Jordi en deia papiroflèxia, però no era ben bé això perquè no buscava fer un objecte figuratiu amb paper sinó alguna cosa més. Durant les primeres sessions vam estar embrutant paper amb un color de fons i estampant formes físiques en negre que hi deixaven empremtes: un cul d'ampolla, una pedra que feiem rodolar per sobre, una fulla sucada amb pintura. Vam acabar amb força papers de diferents textures que finalment vam començar a plegar i replegar per acabar fent-ne una mena de postal que s'obria com un acordió. A la sala expositiva van posar-la oberta, i així es podia veure amb tota la seva dimensió. 

L'exposició és itinerant, i és qüestió d'estar una mica alerta si la voleu pescar en algun altre espai. Hi podreu trobar treballs fotogràfics, pictòrics, escultòrics, escrits i fins i tot sessions de música penjades al youtube. 

L'atelier visita El Librerío de la Plata

Dijous 22 a les sis de la tarda la Cecilia Picún ens rep a la seva llibreria, el Librerio de la Plata de Sabadell, per donar a conèixer els llibres de l'atelier du poisson soluble.. 

Explicarem un abedecari que fa molta por, l'Abecedari del cangueli de l'Albert Lemant (ABC de la trouille), explicarem una caputxeta vermella molt especial tal i com la veu la Françoise Rogier (C'est pour mieux te manger!), entendrem com es fa un àlbum il·lustrat de la mà de l'il·lustrador Yann Fastier (Encore des questions?) i jugarem a les endevinalles amb el llibre de l'Anne Letuffe per als més petits de la casa (Le tout petit). 

També podreu remenar una mica entre altres títols d'aquesta editorial que sempre ens sorprèn una mica adreçant-se a grans i a petits invariablement. Us hi atrevireu?

Ja no vaig al parc

Ja m'ha passat l'edat d'anar al parc infantil a jugar amb el gronxador o a esllevissar-me pel tobogan. Però pel llibre que estic preparant, m'he documentat sobre parcs i he acabat fent la meva pròpia fauna de fusta. Ara només em falta decidir si els animals triats esdevindran un tobogan o un gronxador.

Aquests animalons m'han recordat el joc de peces de l'Enzo Mari, una meravella del disseny italià de finals dels anys cinquanta. El temps no passa, pels clàssics!

Si en voleu saber més d'aquest il·lustrador i dissenyador italià, i del seu magnífic trencaclosques de fusta, aquí teniu alguns links:

Enzo Mari Puzzling animals

http://en.wikipedia.org/wiki/Enzo_Mari

Danese Milano

El Nadal de Papasseit

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.

Aixi el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza

i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat.

Els de casa a la cuina prop del braser que crema

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena

i els recullen les plomes i ja enyoren demà.

Demà posats a la taula oblidarem els pobres

- i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora dels postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat-Papasseit

Reestrena

He canviat la banda sonora del meu curtmetratge inspirat en les faules d'Ovidi "Una metamorfosi d'Ovidi". Han passat els anys i ara l'hauria fet diferent, sobretot a nivell d'animació. Però és que les obres creatives, reeixides o no, ja ho tenen això de quedar-se fixades en el temps. Cadascú evoluciona, en un sentit o altre, però aquell dibuix queda fixat en el paper, aquella animació en el cel·luloide (o en el seu homònim digital, vaja). De fet, és com mirar-se en una fotografia, on hom hi veu els trets bàsics d'un mateix però també hi troba trets que ja no reconeix com a seus. Aquesta és la meravella de fer-se gran: veure que les coses es poden millorar, i tenir la sensació que la creació no s'esgota mai ni mai resta finida del tot. Davant la finitud d'un projecte, jo em pregunto si no és més divertit ser un cul de mal seient que seure tot el dia en la mateixa cadira.

Una metamorfosi d'Ovidi

Els dibuixos dels personatges són meus i els dels paisatges de la Mercè Costa. Espero que us hi endinseu amb ganes!

Tornem al cole!

        Avui les escoles comencen a treballar, i ara ja no ens podem escapar del final de les vacances. La fornera del forn de vora casa meva deia la setmana passada que la ciutat encara funcionava a mig gas, i era veritat. Ella espera amb candeletes que a primera hora li entrin els pares i les mares que no han tingut temps de fer l'entrepà i entaforen a la motxilla de l'infant aquell donut de xocolata que el menut ha estat mirant amb delectació darrera del vidre. 

        Comença també el trànsit als carrers, que fins ara semblava que no acabava de circular a cor què vols. Les tendes obren la paradeta d'un dilluns de mercat, on per fi els clients compraran arrauxats aquelles peces de roba amb les que omplir els armaris que cal buidar de banyadors i mànigues curtes. No hi ha res que faci més mandra que fer el canvi de roba estacional quan la calor de l'estiu encara no se n'ha anat del tot. Tot això pensava jo abans d'anar a comprar el pa quan m'he trobat una veïna que anava tard a portar el nen a escola: la fornera l'havia entretingut en anar-hi a comprar l'esmorzar pel petit.