El
dimecres passat Sophie Van der Linden va cloure el cicle de
conferències que s'han dut a terme al llarg d'aquest mes a
l'Institut Francès de Barcelona per complementar l'exposició
"L'album en rebonds". Posteriorment hi va haver una taula
rodona on hi van participar Marie-France
Lecuir, directora de l’associació Lire et faire lire (Toulouse),
Anna Castagnoli,
il·lustradora i bloguera, Cristina Correro, membre del grup de
recerca Gretel,
i Teresa Duran,
autora i traductora.
La Sophie Van der Linden va fer un repàs a aquests darrers anys d'eclosió de l'àlbum il·lustrat a França, ja que aquest era l'objectiu de l'exposició. Va explicar que calia retrocedir fins l'any 1982 per entroncar amb la darrera exposició que es consagrà a l'àlbum il·lustrat a França. Aquesta fou la raó per la qual l'exposició de "L'album en rebonds" parteix dels anys vuitanta. A partir del seu renaixement en aquesta època d'eclosió de petites editorials, l'àlbum il·lustrat es ramifica posteriorment bevent d'altres branques com ara la il·lustració britànica i l'americana. La influència anglosaxona es deixa veure a través d'autors com Babette Cole o Maurice Sendak. Després d'una tímida consolidació del mercat editorial, apareixen grans editors amb línies editorials clares i personals que aposten per l'àlbum il·lustrat. És el cas de l'école des loisirs, avui en dia una gran empresa editorial. Els seus llibres, però, han arribat tard i malament al mercat espanyol i al català en particular. Autors tan fonamentals pel lector infantil com Corentin o Ponti han arribat a casa nostra de manera escadussera. Darrerament era l'editorial Corimbo qui ens portava alguns dels llibres dels dos autors citats i els de l'école des loisirs, tot i que actualment no se sap qui prendrà el relleu.
Per acabar el recorregut, Sophie Van der Linden
ens va parlar dels llibres que ella diu" d'il·lusionista",
i, citant l'autora, entenem per aquests els àlbums il·lustrats que
ens donen la sensació "que el llibre s'anima de manera autònoma
i que el lector assisteix a aquesta animació, com si ell no fos
veritablement qui està llegint el llibre (Cf. Album [ s], pp.74-74).
Il·lustradors que entrarien dins d'aquesta definició serien Hervé
Tuillet, Emily Gravett o fins i tot Suzie Lee. Durant la taula rodona
posterior es va parlar de l'àlbum com a gènere en constant
evolució, tal i com va dir Cristina Correro, tot i que Teresa Duran
va matisar que més que un gènere es tracta d'una manera de veure
que abraça tots els gèneres. Teresa Duran va incidir en les
sinergies existents entre els diferents països esmentant el poc cas
que se li ha fet a la producció del sud dels pirineus,
caracteritzada per un cert desordre. A les editorials espanyoles els
manca una línia clara i primen les ventes per sobre d'una producció
que defineixi la personalitat de l'editorial. Això no passa tant a
França, on els editors tenen molt clar quins títols han de formar
part del seu fons i quins no.
Visita guiada abans de la conferència, amb la Sophie Van der Linden i el Pascal Humbert |
Darrer número de la revista Hors Cadre[s] |
Anna Castagnoli va fer notar el tomb
actual de la il·lustració, que ha deixat de banda els mons
fantàstics i il·lusoris per entrar de ple en la realitat, en un
intent de tractar les diferents maneres d'abordar-la. Aquest és el
tema del darrer número de la revista Hors Cadre[s]. que segurament
així es fa ressó d'aquestes noves maneres de fer. Una altra
reflexió interessant, i amb la què tothom estigué d'acord, fou
l'actual tendència envers la dissolució d'una manera de fer
nacional, que anteriorment era molt marcada. Anna Castagnoli
comentava que abans era molt diferent com es dibuixava a Espanya
respecte com es feia a Itàlia, quan avui en dia cada cop el lloc
d'on és l'il·lustrador acaba sent el de menys. Teresa Duran afegí
que com que actualment un il·lustrador pot treballar per a qualsevol
editorial sempre i quan disposi d'una connexió d'internet, aquesta
dissolució de les fronteres nacionals s'entén perfectament.
Els
que encara no ho hagueu fet, us convido a passejar per l'exposició,
que tancarà les portes el dia 7 de juny. Si mireu acuradament totes
les vitrines, veureu que per una d'elles hi corre la meva
cranc-excavadora, al costat ni més ni menys que d'un il·lustrador
com Galvin. El Pascal Humbert, un dels comissaris de l'exposició,
m'ha dit que la meva Dora s'ho passa bomba amb el Toroto d'en Galvin,
i que per la nit brinden amb cava i ballen el fox trot. Llàstima que
l'Institut Francès ja no estigui obert a aquella hora per poder-ho
veure.