EL monstre que hi ha en Sendak

Com que el meu mètode de treball és més aviat caòtic, m'interessa molt saber com s'ho fan els bons il·lustradors per aconseguir la coherència de les obres mestres. Rastrejant l'obra de Maurice Sendak, he trobat uns apunts saborosos sobre les fonts d'inspiració dels seus llibres. Bé, potser hauria de dir que només n'hi ha una, de font; la infantesa. Us el transcric de l'anglès:

CHILDHOOD (infantesa)

Jo tenia el meu rol durant la infantesa, però no era un nen popular. No era bo en els esports, no corria pels carrers, no anava en bicicleta. Però el que jo feia, i la majoria no, era anar al cinema. Hi anava pels meus pares, perquè cada divendres et regalaven un plat, una cullera, i al final tenies tota una vaixella individual. La meva mare adorava la seva vaixella blava individual. Allò que jo podia oferir als nens era explicar-los històries. Els explicava la pel·lícula que havia vist. I llavors m’inventava parts de la història. Això era el que volien de mi. “Explica’ns una història”, em deien. Per això vaig ser admès en el grup del carrer. Aquesta era la meva aportació.

VISITING THE WORLD’S FAIR, NEW YORK, 1939. (visitant la Fira de Nova York, 1939)

La meva germana tenia un nòvio, i tothom volia anar a la fira. Jo, com que era petit, havia d’anar amb ella, però el seu nòvio m’odiava. Així que ella em va deixar plantat al davant del Sunshine baker’s (el forn sunshine). Llavors un aroma penetrant va sortir de dins l’edifici blanc, amb olor de nata, galeta, llet... era milllor que el sexe, millor que cap altra cosa al món. Em vaig asseure a ensumar, i llavors van venir dos forners, com els del llibre ("In the night kitchen"), i em van saludar, i jo els vaig saludar també. No sé quanta estona vam estar saludant-nos, perquè quan finalment em vaig girar, la meva germana i el seu nòvio se n’havien anat. Aquest fet va esdevenir el puntal per fer “In the night kitchen”. Els forners hi havien d’aparèixer, la exuberància de la cuina, el fet d’amassar amb les mans, de despullar-se i flotar en la llet. A mi m’encanta aquest llibre, més que cap altre. És un llibre sobre l’amor profund a la luxúria, l’exuberància.

ILLUSTRATING GRIMM (dibuixant Grimm)

Quan estava il·lustrant els Grimm, una de les històries es deia “The Goeblins”. És, d’alguna manera, una història còmica, perquè els Goeblins necessiten la sang fresca d’un nadó per continuar vivint. Per tant, han de ser enginyosos per trobar com aconseguir els nadons. La història explica com s’ho fan per ensarronar una mare.

La mare posa el nen a terra, o en una cadira, i va a la cuina. Posa a bullir uns ous, i en trencar-los, li cau tot per terra. Finalment, els posa a bullir amb la closca i tot. Si el nen riu, vol dir que és un Goeblin. Perquè un nen de debò no hi trobaria res de divertit en la situació.

Una altra manera és que si t’agrada la música, agafes una flauta o algun altre instrument i el toques. Si el nen s’aixeca i es posa a ballar el txá-txá-txá, llavors tens un Goeblin a casa, perquè el teu nadó amb prou feines es manté d’empeus.

Tot això és tan grotesc, tan estrany que més valdria preocupar-se’n. Si has descobert el Goeblin, has de picar tres cops, o cinc, ara no me’n recordo, i ve un Goeblin tot empipat perquè t’han de retornar el teu nadó. Te’l tornen i s’emporten el bebè fraudulent. Però ells no es donen mai per vençuts, perquè sempre hi haurà mares despreocupades que no se n’adonaran. I per mi la infantesa era això; un batibull de coses, com és que la teva mare sap això però no allò altre. A fora hi havia un llarg camí per recórrer. Però no puc dir-vos, encara ara, perquè aquesta història dels Grimm van significar tant per mi. Era la història de la meva germana i jo, de com se n’enreia quan m’havia de cuidar.

Insinuar tot això en un llibre per nens és molt dur perquè hi ha el prejudici de pensar; què és un llibre per nens? Què hauria de contenir, què no, i quin hauria de ser o no el tema que tracta. Sobretot ha de ser saludable, divertit i intel·ligent, i no mostrar com realment és la vida d’un infant. Però jo sí que recordo, com era. I no se m’acut res més de què parlar.

http://www.youtube.com/watch?v=mZTQib7G2Hs&NR=1